25.2.10

Salto i volo: poesia d'un gat



Salto i volo

No parlo perquè miolo,
no ploro perquè me'n ric,
diríem que salto i volo,
poc costa ser l'eixerit.
Surto de casa al capvespre,
si fa calor per la nit,
com traspasso, sense pressa,
teulades d'un barri antic.
M'estarrufo quan la miro,
la mixina del meu cor,
ella em dóna mitja vida,
ella em posa mal d'amor.
Tinc les ungles arreglades,
les orelles sempre a punt
i sé donar queixalades
sense pausa, sense ensurt.
No tinc amics a la plaça
ni al capdavall del carrer,
tinc un gos de mala cara,
gruny i borda quan em veu.
Primer deixo que s'acosti,
sense pressa, sense por,
quan ja som, de frec a frec,
m'enfilo com sé fer jo.
Diria que li faig ràbia,
no ho sé perquè és així,
només li trec quatre mossos
d'un pinso que fa morir.

La il·lustració és de Juana Martínez-Neal.