La tardor porta el vent, el vent de la poesia i a nosaltres ens agrada sentir-lo com colpeja sobre el nostre rostre...
Viento
Cantan las hojas,
bailan las peras en el peral;
gira la rosa,
rosa del viento, no del rosal.
Nubes y nubes
flotan dormidas, algas del aire;
todo el espacio
gira con ellas, fuerza de nadie.
Todo es espacio;
vibra la vara de la amapola
y una desnuda
vuela en el viento lomo de ola.
Nada soy yo,
cuerpo que flota, luz, oleaje;
todo es del viento
y el viento es aire siempre de viaje.
La il·lustració és de Ján Vajsábel
1 comentari:
No era a punt
Com una fulla poruga,
em reservo el capdamunt,
per viatjar no era a punt,
poc m'agrada aquesta muda.
He emprat el pensament
en paraules mentideres:
massa alls no són ni cebes,
massa cases ni són gent.
Però un vent, rabent, s'enfada
vol tombar-ho al daltabaix,
com empeny amb poca traça.
Em deslliuro per volar,
per mirar tota la vall
en un curt i dolç anar.
Publica un comentari a l'entrada