23.8.07

Yo en el fondo del mar, poesia d'Alfonsina Storni



Va passant l'estiu, però a les nits encara estem a temps de veure sirenes. Què no? Us heu fixat bé? Què penseu que és aquest cant que s'amaga a sota el soroll de les ones?

Alfonsina Storni té un bonic poema on, submergint-se al fons del mar, les troba.

Yo en el fondo del mar

En el fondo del mar
hay una casa de cristal.

A una avenida
de madréporas
da.

Un gran pez de oro,
a las cinco,
me viene a saludar.

Me trae
un rojo ramo
de flores de coral.

Duermo en una cama
un poco más azul
que el mar.

Un pulpo
me hace guiños
a través del cristal.
En el bosque verde
que me circunda
-din don... din dan-
se balancean y cantan
las sirenas
de nácar verdemar.

Y sobre mi cabeza
arden, en el crepúsculo,
las erizadas puntas
del mar.
La il·lustració és de Sheila Wolk.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Sobta i impressiona llegir aquest poema tan bell, sabent que va suicidar-se ficant-se al mar.

Unknown ha dit...

Que describe la porsia